Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta. Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus... Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre. Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.

Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar... Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia. Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món. Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren. Vull i vull i vull cantar. Avui que encara tinc veu. Qui sap si podré demà. Però avui només tinc vint anys. Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang... 


AHORA QUE TENGO 20 AÑOS
Ahora que tengo veinte años,
ahora que aún tengo fuerzas,
que no tengo el alma muerta,
y me siento hervir la sangre.

Ahora que me siento capaz
de cantar si otro canta.
Hoy que aún tengo voz
y aún puedo creer en dioses...

Quiero cantar a las piedras, a la tierra, al agua,
al trigo y al camino, que voy pisando.
A la noche, al cielo, a este mar tan nuestro,
y al viento que por la mañana viene a besarme el rostro.

Quiero alzar la voz por una tempestad,
por un rayo de sol,
o por el ruiseñor 
que ha de cantar al atardecer.

Ahora que tengo veinte años,
ahora que aún tengo fuerzas,
que no tengo el alma muerta,
y me siento hervir la sangre.

Ahora que tengo veinte años,
hoy que el corazón se me dispara,
por un instante de amar,
o al ver un niño llorar...

Quiero cantar al amor. Al primero. Al último.
Al que te hace padecer. Al que vives un día.
Quiero llorar con los que están solos,
y sin ningún amor van pasando por el mundo.

Quiero alzar la voz, para cantar a los hombres
que han nacido de pie,
que viven de pie,
y que de pie mueren.

Quiero y quiero y quiero cantar.
Hoy que aún tengo voz.
Quién sabe si podré mañana.

Pero hoy sólo tengo veinte años.
Hoy aún tengo fuerzas,
y no tengo el alma muerta,
y me siento hervir la sangre...

La despertarà el vent d'un cop als finestrons. És tan llarg i ample el llit... I són freds els llençols... Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà sense trobar ningù, com ahir, com demà.

La seva soledad és el fidel amant que coneix el seu cos plec a plec, pam a pam... Escoltarà el miol d'un gat castrat i vell que en els seus genolls dorm els llargs vespres d'hivern. Hi ha un missal adormit damunt la tauleta i un got d'aigua mig buit quan es lleva la tieta.

Un mirall esquerdat li dirà: «Ja et fas gran. Com ha passat el temps! Com han volat els anys! Com somnis de jovent pels carres s'han perdut! Com s'arruga la pell, com s'ensorren ells ulls!...»

La portera, al seu pas, dibuixarà un somrís: És l'orgull de qui té algú per escalfar-li el llit.
Cada dia el mateix: agafar l'autobús per treballar al despatx d'un advocat gandul, amb qui en altre temps ella es feia l'estreta. D'això fa tant de temps... Ni ho recorda la tieta.

La que sempre té un plat quan arriba Nadal.
La que no vol ningú si un bon dia pren mal.
La que no té més fills que els fills dels seus germans.
La que diu: «Tot va bé». La que diu: «Tant se val».

I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons i a l'església tots dos faran com fa el mossèn i lloaran Jesús que entra a Jerusalem... Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta.

I un dia s'ha de morir, més o menys com tothom.
Se l'endurà una grip cap al forat profund. Llavors ja haurà pagat el nínxol i el taüt, els salms dels capellans, les misses de difunts i les flors que seguiran el seu enterrement; són coses que sovint les oblida la gent,
i fan bonic les flors amb negres draps penjant i al darrera uns amics, descoberts fa un instant i una esquela que diu...«Ha mort la senyoreta...
...descansi en pau. AMÉN»... I oblidarem la tieta. 


LA TÍA SOLTERA
La despertará el viento de un golpe en los postigos.
Es tan larga y ancha la cama... Y están frías las sábanas.
Con los ojos medio cerrados buscará otra mano
sin encontrar ninguna, como ayer, como mañana.

Su soledad es el amante fiel 
que conoce su cuerpo pliegue a pliegue, palmo a palmo...
Escuchará el maullido de un gato  castrado y viejo
que en sus rodillas duerme las largas noches de invierno.

Hay un misal dormido encima de la mesilla de noche
y un vaso de agua medio vacío cuando se levanta «la tieta».

Un espejo resquebrajado le dirá: «Te haces mayor.
¡Cómo ha pasado el tiempo! ¡Cómo han volado los años!
¡Cómo se han perdido por las calles los sueños de juventud!
¡Cómo se arruga la piel, cómo se hunden los ojos!...»

La portera, a su paso, dibujará una sonrisa:
es el orgullo de quien tiene alguien que le caliente la cama.
Cada día lo mismo: coger el autobús
para trabajar en el despacho de un abogado gandul

con quien en otro tiempo ella se hacía la estrecha.
De eso hace tanto tiempo... Ni lo recuerda «la tieta».

La que siempre tiene un plato cuando llega Navidad.
La que no quiere nadie si un buen día cae enferma.
La que no tiene más hijos que los hijos de sus hermanos.
La que dice:«Todo va bien». La que dice:«¡Qué más da!»

Y el Domingo de Ramos le comprará a su ahijado
un palmón largo y blanco y un par de calcetines
y en la iglesia los dos harán lo que hace el cura
y alabarán a Jesús que entra en Jerusalén...

Le dará veinte duritos para abrir una libreta:
hay que ahorrar el dinero, como siempre hizo «la tieta».

Y un día se ha de morir, más o menos como todos.
Se la llevará una gripe al agujero profundo.
Entonces ya habrá pagado el nicho y el ataúd,
los salmos de los sacerdotes, las misas de difuntos

y las flores que acompañarán su entierro;
son cosas que a menudo las olvida la gente,
y son tan bonitas las flores con crespones negros colgando
y detrás unos amigos, descubiertos hace un instante

y una esquela que dice... «Ha muerto la señorita...
...descanse en paz.AMÉN»... Y olvidaremos a «la tieta».

Les sabates foradades la roba plena de pols,
i a la boca tremolosa sempre porta un cant ben dolç.
El país pel qual camina
no és altre que el seu país
i el vi que mulla sa gola
no és altre vi que el seu vi.

No era estrany en cap racó. Ja era vell el trobador. Ell ha cantat per a princeses en lluents i grans palaus.
Ha saltat murs, ha obert portes tancades amb doble clau, quan tenia la veu clara com la pell dels seus amors, quan, a la nit, el tapaven llençols blancs brodats amb flors.

Les flors ja han perdut l'olor. Ja era vell el trobador. Avui ha canviat d'alcoves.
Ara que ha perdut les claus,
una barraca de toves li sembla tot un palau on la seva cançó s'alça per un plat i un got de vi.
Pastores i taverneres són les seves flors de nit. Tot s'esfulla en la tardor. Ja era vell el trobador.

I demà quan el sol surti ha de seguir el seu camí. Arribarà en un altre poble i se n'anirà d'allí amb les sabates foradades,
la roba plena de pols,
i a la boca tremolosa s'endurà el seu cant ben dolç. 


BALADA PARA UN TROVADOR
Los zapatos agujereados,
la ropa llena de polvo,
y en la boca temblorosa
siempre lleva un canto muy dulce.
El país por el que camina
no es otro que su país.
Y el vino con el que moja su garganta
no es otro que su vino.

No era extraño en ningún rincón.
Ya era viejo el trovador.

Cantó para princesas
en grandes palacios deslumbrantes.
Ha saltado muros, ha abierto puertas
cerradas con doble llave,
cuando tenía la voz clara
como la piel de sus amores,
cuando, por la noche, le cubrían 
sábanas blancas bordadas con flores.

Las flores ya han perdido su olor.
Ya era viejo el trovador.

Hoy ha cambiado de alcobas.
Ahora que ha perdido las llaves,
una choza de adobes
le parece todo un palacio
donde su canción se eleva
por un plato y un vaso de vino.
Pastoras y taberneras
son sus flores de noche.

Todo se deshoja en otoño.
Ya era viejo el trovador.

Y mañana, cuando salga el sol
ha de seguir su camino.
Llegará a otro pueblo
y se irá de allí
con los zapatos agujereados,
la ropa llena de polvo,
y en la boca temblorosa
se llevará su canto tan dulce.

Me la van regalar quan em voltaven somnis dels meus setze anys, encara adolescent,
entre les meves mans que tremolaven jo vaig prendre ben fort aquell juguet. Vàrem créixer plegats, jo em vaig fer un home;
ella es va anar espatllant al meu costat.
Ara que jo la veig bruta i trencada, m'adono del molt que l'he estimat.

Primer els amics arriben. Quan els amics se'n van, sols queda una guitarra per fer d'acompanyant.

Ara l'amor arriba. Després l'amor se'n va. Sols queda una guitarra
i el seu cant que plora.

Ara sé d'un company que mai no enganya,
que quan m'ompli de goig cantarà amb mi; ja tinc un amic fidel, pobra guitarra:
canta quan canto jo i plora sempre amb mi. 


UNA GUITARRA
Me la regalaron cuando me rondaban
sueños de mis dieciséis años, todavía adolescente,
entre mis manos temblorosas
agarré con fuerza aquel juguete.

Juntos crecimos, yo me hice un hombre;
ella se fue estropeando a mi lado.
Ahora que la veo sucia y rota
me doy cuenta de lo mucho que la he querido.

Primero los amigos llegan.
Cuando los amigos se van,
sólo queda una guitarra
para hacerte compañía.

Ahora el amor llega.
Después el amor se va.
Sólo queda una guitarra
y el llanto de su canto.

Ahora sé de un compañero que nunca engaña,
que cuando me llene de gozo, cantará conmigo;
ya tengo un amigo fiel, pobre guitarra:
canta cuando yo canto y llora siempre conmigo.

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades. Els seus cabells el temps ha tornat blancs i un xic més trista la seva mirada. S'estimen com jo voldria ser estimat (si els costums que segueixo ho permeten), s'estimen com jo voldria ser estimat quan la esperança comenci a estar seca.

I s'agafen les mans els vells amants.
I recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s'agafen les mans els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot. On els vells viuen es va aturar el temps amb el retrat que a la pared penja. On els vells viuen es va aturar el temps després que es varem casar aquell diumenge.

La ràdio antiga i el rellotge gran
i el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d'hora en hora amb mandra.

I s'agafen les mans els vells amants.
I es bressolen cada nit com dos infants petits.
I s'agafen les mans els vells amants.
I es pregunten: «Estàs bé? Avui no et fa mal res...?»

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa mai no ha oblidat aquesta data...

I pels carrers s'han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s'han perdut els amants amb una flor i la seva tendressa... 


LOS VIEJOS AMANTES
Sus cabellos el tiempo ha vuelto blancos.
Sus manos, nerviosas y arrugadas.
Sus cabellos el tiempo ha vuelto blancos
y un poco más triste su mirada.

Se aman como yo querría ser amado
(si las costumbres que sigo lo permiten),
se aman como yo querría ser amado
cuando empiecen a secarse mis esperanzas.

Y se cogen de las manos
los viejos amantes.
Y recuerdan, como ayer,
las flores que cortaron.
Y se cogen de las manos
los viejos amantes.
Se miran y lo saben todo,
no tienen que decir nada, ninguna palabra.

Donde viven los viejos se paró el tiempo
con el retrato que cuelga de la pared.
Donde viven los viejos se paró el tiempo
después que se casaran aquel domingo.

La radio antigua y el reloj grande
y el mantel cargado de puntillas.
La radio antigua y el reloj grande
que aún suena de hora en hora con pereza.

Y se cogen de las manos
los viejos amantes.
Y se acunan cada noche
como dos niños pequeños.
Y se cogen de las manos
los viejos amantes.
Y se preguntan «¿Estás bien?
¿Hoy no te duele nada?»

Y por San Jorge él le compra una rosa
envuelta en papel de plata.
Y por San Jorge él le compra una rosa
nunca ha olvidado esta fecha...

Y por las calles se han perdido los amantes.
No tienen miedo, no tienen prisa.
Y por las calles se han perdido los amantes
con una flor y su ternura...

«Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos: no quiero ser labrador.» I jo que m'adormia entre els teus braços amb la boca enganxada en el teu pit. L'amor d'un home ja ens havia unit abans d'aquell matí d'hivern en què vaig néixer. El record d'aquell temps, el vent no l'arrossega: quan estalviaves pa per a donar-me mantega. «Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos: no quiero ser labrador.» Cançó de bressol que llavors ja em parlava del meu avi que dorm en el fons d'un barranc, d'un camí ple de pols, d'un cementiri blanc, i de camps de raïms, de blats i d'oliveres. D'una verge en un cim, de camins i dreceres, de tots els teus germans que van morir a la guerra. «Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos: no quiero ser labrador.» Ets filla del vent sec i d'una eixuta terra. D'una terra que mai no has pogut oblidar malgrat el llarg camí que et van fer caminar els teus germans de sang, els teus germans de llengua, i encara vols morir escoltant mallerengues coberta per la pols d'aquella pobra terra. «Por la mañana rocío...»

Sempre de matí fes sol o plogués, malgrat el fred o la boira, de carrer en carrer, sentíem cridar: «Dones, que arriba el drapaire» Com cada matí, et vèiem venir... Duies un sac a l'esquena, un puro apagat, un «trajo» estripat, la boina i les espardenyes. Sempre venies seguit per un ramat de canalla. Eres tota una atracció. Tu, el teu sac i la cançó... Sóc el drapaire, compro ampolles i papers, compro draps i roba bruta, paraigües i mobles vells... Sóc el drapaire, els marrecs anaven cantant. «Ja m'esteu emprenyant massa. No us ha dit la vostra mare que jo sóc l'home del sac?» I així fins la nit, de carrer en carrer, i de taverna en taverna. Amb els teus papers i el cos ple de vi tornaràs a casa teva. I tornes feliç, car tot ho has comprat: el peix, el vi i una espelma. I un bocí d'amor, que et deu haver dat qualsevol bandarra vella. Mai no tens temps per a pensar. A dormir. Bufa l'espelma. I l'endemá, a voltar el món, tu, el teu sac i la cançó... Sóc el drapaire, compro ampolles i papers, compro draps i roba bruta, paraigües i mobles vells... Sóc el drapaire, els nens segueixen cantant. «Ja m'esteu emprenyant massa. No us ha dit la vostra mare que jo soc l'home el sac?»

No hi ha rialles, sols hi ha plors. No hi ha cançons, sols hi ha gemecs. Sembla que tot vagi de dol en aquest racó mariner. A la taverna, els pescadors estan tots muts, no diuen res, i les comares, a l'església, preguen per l'avi. Tothom anirà a l'enterrament, tothom dirá: «que bo què era!» Tothom sabrà parlar-ne bé, potser algú plorarà de pena. Però no d'amor, perquè, al vell, d'amor, tan sols li'n van donar la barca, el vent, els aparells, la xarxa, el sol i el blau del mar. Però l'endemà tot ha canviat, car ningú no pensa en el vell. Els pescadors són a la mar, els minyons juguen pel carrer. Però a la platja, plena ahir, sols una barca hi ha restat, amb una xarxa que mai més no tornarà a besar la mar. No tornarà a besar la mar, mai més.

Cal oblidar la teulada vermella i la finestra amb flors. L'escala fosca i la imatge vella que s'amagaba en un racó. I el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets i l'arribar suau d'una matinada que et desperta més vell. Però no vull que els teus ulls plorin: digue'm adéu. El camí fa pujada i me'n vaig a peu. Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar. Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec, i oblidar tot d'una la teva imatge i aquest petit indret. Però no vull que els teus ulls plorin: digue'm adéu. El camí fa pujada i me'n vaig a peu. Cal carregar la guitarra a l'esquena i tornar a fer el camí que un vespre gris remuntant la carena em va dur fins ací. Les ones han de d'esborrar les petjades que deixo en el teu port. Me'n vaig a peu, el camí fa pujada i a les vores hi ha flors.

Ells s'han adormit. La fira ja és buida, la gent se n'ha anat. Ja és tard. I en una maleta de cartó folrat, tots sols, dormen els titelles. Sols, tots sols, dormen els titelles. Ells ja estant cansats. Tot el dia unes mans els han tingut ballant davant els ulls oberts d'un bocabadats infants. Tots sols, dormen els titelles. Sols, tots sols, dormen els titelles. La bruixa i el rei, l'heroi, la princesa i el vell assenyat, tots dormen plegats en una maleta. Ells dormen contents. El dia ha estat bo i la gent s'ha acostat al parc, i ha omplert la barraca aplaudint el seu art. Tots sols, dormen els titelles. Sols, tots sols, dormen els titelles. Sense saber quan la vella maleta s'ha de tornar a obrir. Ells han de creuar la terra com un pelegrí. Tots sols, dormen els titelles. Sols, tots sols, dormen els titelles. Vindran dies clars, de pluja i de tempesta, però han d'anar endavant, sempre hi ha un infant que espera els titelles. Ells s'han adormit. La fira ja és buida, la gent se n'ha anat. Ja és tard. I en una maleta de cartó folrat, tots sols, dormen els titelles. Sols, tots sols, dormen els titelles.